Vint-i-cinc

Vull acabar d'omplir el cabasset d'aquest 2008 amb un tros més, que el número 25 sempre té un no sé exactament què de més conscient que el 24. Ja s'entén. Aquell deia que el color verd era el de l'enveja, el taronja el de la tendresa, el blanc el del desig, que la "o" era per temes greus, la "i" pels lleugers,... I aquell altre creia que la seqüència 4815162342 tenia propietats negres. Doncs jo dic que, aquí, el 25 és el dels happy ends. I p-un-t.

Retall: Aloma, de Mercè Rodoreda

En una finestra hi havia un gat negre assegut. L'altre era blanc.

U de dos: Amarga joia

Entre els llibres que es venien a pes a Prada de Conflent hi havia Amarga joia de Walda Pla. L'escriptora segueix sent un enigma, una veu per telèfon i una història truculenta que espera ser desxifrada en un futurible tros Dos de dos. De moment, però, només en tenim la novel·la. L'explicació que hi ha a continuació conté espatlladors que espatllen l'enjòlit. I sí, en aquesta novel·la, ho és tot:

***

En Francesc deixa la Margot a peu d'altar perquè l'amic Rocuemar ha demostrat la infidelitat de la noia a través d'una cinta magnetofòbica. En Francesc ha de suportar les burles dels amics dels amics i la fúria del germà de Margot, que li retalla els vestits i li destrossa l'àtic. Francesc marxa a casa dels oncles a Florència, on coneix la jove Nadina i la tia d'aquesta, Gilberta, amics dels oncles. Han fugit de l'hotel on eren perquè han assassinat l'hoste de l'habitació del costat. Nadina i Francesc s'enamoren, però ella se sent presa per la debilitat i es desmaia sovint. La tia Gilberta se l'enduu perquè la vagi el seu metge de París, tement que es repeteixi la malaltia de la seva difunta mare (morta, com el seu pare, en un accident d'avió poc després d'arreglar els seus problemes de parella). Gilberta imposa set mesos de separació a Francesc per posar a prova l'amor que sent per Nadina; els set mesos que falten perquè Nadina faci els divuit. Cada dia a les nou, rellotges cronometrats, Francesc i Nadina es tancaran a l'habitació per pensar un amb l'altre. Però les cartes de Nadina, recuperada i fent excursions per Europa amb la tia, escassegen i són plenes d'altres homes i de desitjos que es desvetllen. Francesc vol anar-la a trobar, però sa mare, que sempre ha intentat casar-lo amb Elisina fins al punt de posar-li la noia despullada al llit, es mor i el noi ha d'anar a Roma i encarregar-se del negoci familiar. Els oncles l'ajuden i Francesc pot marxar cap a la casa que Gilberta té a Lucerna, Suïssa, on, segons les postals de Nadina, tia i neboda ja haurien d'haver arribat. No hi són. Els criats diuen a Francesc que Nadina s'ha posat malalta, que l'han hagut d'operar urgentment de l'apèndix en un hospital de París. Insisteixen perquè l'esperi allotjat a una habitació, però Francesc vol volar cap a París. L'adreça que li han donat els criats és misteriosament errònia, i Francesc truca a tots els hospitals fins que localitza la seva estimada en el més tronat de la ciutat. Gilberta encara posa més traves perquè es vegin, al·legant dos dies de cautela pel postoperatori. Ell aprofita per fer l'amor amb una tal Marcelle. Nadina, ja recuperada, sembla canviada amb Francesc, festeja amb un doctor i acaba fent-se petons amb un noi que tot just ha conegut a una festa. Francesc, espieta, ho veu i, desesperat, fuig cap a casa seva. Allà s'adona que Rocuemar s'ha casat amb Margot i que la cinta magnetofòbica havia estat una estratègia de l'amic per prendre-li la xicota. Margot, però, es presenta a casa de Francesc i li confessa que el casament amb Rocuemar havia estat una contraestratègia per recuperar-lo a ell. Que li faci l'amor. Francesc torna a fugir a casa dels oncles. Allà rep la carta definitiva de Nadina que tanca tots els caps de la història: Nadina dedueix que, a l'hotel, va ser violada per un savi japonès mentre dormia. La seva tia, que la veu despullada i fent la mateixa olor de savi japonès que l'hoste de l'habitació del costat, decideix matar-lo i refugiar-se a casa dels oncles de Francesc. Quan a Nadina se li repeteixen els desmais, la tia Gilberta descobreix que està embarassada i, per evitar que en Francesc s'adoni de res durant els set mesos que queden de gestació, l'allunya d'ell i finalment la porta a un hospital semilegal de París a parir. Quan neix el petit japoneset Nadina veu clar que no pot fer-li un regal tan exòtic a Francesc. Per això planeja de decebre'l embolicant-se amb un desconegut i fent veure que festeja amb el metge que, en realitat, és el pediatre que cuida del japoneset. Com que a Europa els japonesos no estan ben vistos, decideix marxar al continent on no es coneix la discriminació: Amèrica. Malgrat tot, Nadina sempre estimarà Francesc i tot el que haurà fet i farà serà pensant amb ell. Ella sempre serà "Una vídua soltera... Perquè hi ha dones, estimat..." diu "dones... que...encara que no ho creguis, tenen cor!". The End.

***

Per a més informació sobre l'autora, consulteu el pròxim Dos de dos, que no descarto completar amb un Tres de dos sobre la seva altra novel·la: Salt d'euga.

Postal de vacances

Seure envoltats de verd i d'una remor llunyana, d'ocells i d'esquirols que saps que hi són però no hi són. Seure cansats de tant caminar i empènyer maletes. Seure i veure: la font, els soldats, la pàgina del diari, el vell de la cervesa, el caminet,.. Seure i beure: Tu, jo i la nostra miso soup. I entre tot plegat, alguna de les històries d'Aquell verd anglès llegides aquí i allà.

Poema trobat

Unitat de vers, unitat de poema i unitat de llibre. I encara, unitat d'obra. Aquest és l'ideal de peça ben feta. I encara hi podríem afegir unitat de moment històric, de tradició literària pròpia i universal, unitat de coneixement humà...

Els poemes trobats només fan cas de les unitats estrictes del poema i per això no pateixen tant quan se'ls antologa. Reivindiquem, per això mateix, la presència del poema trobat per M&Ms dissabte passat en tota antologia esdevenidora:

Saltar, v. intr.

Llençar-se enlaire verticalment,
obliquament,
tirar-se de dalt a baix,
de manera que
durant un cert temps
els peus no toquin a terra.

Amb Majúscules

Tu em parles amb tantes Majúscules... i jo et somric cordialment perquè sóc noucentista.

(Dins del parèntesi que forma el meu cap: tu, i jo, marejadament abocat a la O.)

Diàleg

- A vint anys s'escriu per fer-se veure. Als cinquanta, amb abnegació.

- Jo només assajo diferents papers, per si...

- Però us agrada el soroll. Als cinquanta ens horroritzen les metàfores i el decorativisme.

- Potser el soroll és només...

- Piu, piu.

- Mec, mec.

Retall: En aquesta part del món, de Guillem Simó

Ja comença a ser hora de distingir escrupolosament entre la meva literatura i la resta del món. Entre el caos ingovernable i efímer de la vida i l'obra harmònica.
El panorama humà és bàsicament lleig. Hi predomina el desert i la decrepitud. Només se'n salva un racó misteriós del meu esperit, algun cos gràcil d'adolescent, algun paratge fúlgid. L'única comesa sensata fóra la d'embellir i ordenar la meva ànima, de romandre pur enmig de la lletgesa. Algú dirà que això és com esperar el gran cataclisme sota un paraigua, però jo dic que això és simplement fer memòria. Recordar l'essencial.

Petita crònica

Arribem un quart d'hora tard. L'amo de l'hOriginal ens diu que no s'hi cap i sortim a fora deprimits. Algú coneix la porta del darrere. A l'intèrfon una noia es fa passar pel carter, i cinc, deu, quinze persones fem entrada a un passadís estrany. Piquem amb els punys una planxa metàl·lica, que s'obre, i en surt una cara amb un dit als llavis. La multitud es barreja líquidament amb la multitud. Poc fum. Seiem a terra, a les taules, quedem drets. El recital s'allarga. Marxem, i quedem dos. Al tren trobem el Baltasar Porcel, que parla d'Antígona, i dos nois que festegen pedestrament una guiri. Ja eren guspires de la Pedra Foguera.

Flors del Calvari

A les penes, punyalades. Agafa la teva Creu, dóna una estirada al travesser, posa els claus com a clavies d'or i tensa-hi les cordes dels neguits, martiris i plors. I amb aquesta Arpa, parla de la Pàtria a l'exilat.

A les penes, poesia.

Madame Bovary

Madame Bovary és una gran novel·la. La vaig acabar al vàter de l'habitació que els meus pares van llogar a Eslovènia. La llum era molt blanca, l'habitació estreta i la tassa de fusta clara. Al vespre vam menjar un isard caçat per a nosaltres i la mestressa de la casa ens va regalar un plat també de fusta clara.

Ai las!

Al Quadern de Ramon Dac llegeixo el següent:

"De tots els haikus que he fet, el que més m'agrada va ser parit deforme fa força temps. Va néixer per ser condemnat al fons del calaix. Malgrat tot, el poema hi és i crida.

Còdols decantats
cap al fons de la teva
concèntrica por."

Ai las!

A ganivetades

Per escriure un relat tràgic, diu en Piti Espanyol, necessites un ganivet de punta afilada, que penetri l'albergínia per efecte d'una pressió continuada; per escriure un relat còmic, en canvi, necessites el ganivet del pa, ple de serres i erres, que talli a batzegades. Suposo que la literatura pornogràfica també necessita aquest segon ganivet. L'ametlla, per exemple, darrere l'anècdota del viatge iniciàtic d'una musulmana per via vaginal, ofereix escenes de sexe una darrere l'altra amb petits descansos argumentals.

No sé si aquestes ganivetades tràgiques i còmiques funcionen més enllà de la frontera literària.

Rellegeixo el meu "Primer tros" i paro aquí.

Paisatges

El paisatge, per se, no em diu res. Per això m'avorreixo tant mentre llegeixo les descripcions que Manent fa de Viladrau a El vel de maia. Quan ja he acabat el dietari, però, en veig el conjunt i torno a pensar si m'agraden o no. I potser sí. M'avorreixen els paisatges de farciment, però estimo el record del Montseny després d'aquella excursió, de Shanghai des del vaixell i els quadres d'en Carnicer per a burgesets al Casino de Puigcerdà. El record, com els quadres, és forma. I sí, que ben trobat el paisatge de Viladrau!

Retall: Manifest de la sopa d'all, d'Albert Mestres

Manifest de la sopa d'all

Per als poetes del meu temps la poesia és un enfilall d'eu-
femismes per no dir les coses pel seu nom. Ens volen fer em-
passar els seus pets en forma d'un confidencialisme decandit
d'una grisor uniforme o d'un dogmatisme avantguardista epi-
gonal, tots dos igualment soporífers.
Els poemes no són confessionaris.
Els lectors no som capellans.
Els poemes són objectes d'art. Cada poema és un objecte
independent.
Poesia és hibridació.
La poesia ha de ser impura.
La poesia impura no té manies. La poesia impura es riu del
mort i de qui el vetlla. La poesia impura se serveix igualment
de la bateria avantguardista com del classicisme carrincló.
Tots els mitjans són bons per a la poesia impura.
En una mateixa obra poden concórrer mitjans estètics di-
ferents.
La impuresa dels mitjans estructura la impuresa de les
obres.
D'aquí es desprèn la impuresa de l'estètica.
La poesia impura no reivindica cap llenguatge estètic.

L'antologia

Hi ha qui parla de l'antologia com del gènere de la disculpa. Es diu que quan obrim una antologia topem d'entrada amb una presentació on hi ha l'antòleg agenollat i clamant misericòrdia. Altrament, hi és d'esquena saludant-nos amb el putu dit del mig. Són dues cares diferents per fer a la mare després d'una malifeta.

El mateix que s'inventa això del gènere de la disculpa, un tal J.M. Marrero, també diu que la nostra vida no és sinó una infinitat d'antologies. Que la tendenciositat és universal i inevitable perquè no tenim la omnisciència i s'ha de triar.

Que som retalls d'aquí i trossos d'allà.

Versos

Enric Casasses esmenta a El poble del costat el teorema de Gödel: tot sistema lògic o matemàtic té buits, esquerdes, zones fosques. La perfecció no existeix ni en el llenguatge de la precisió. La realitat no pot ser plenament abastada, reduïda, entesa. Ja ho sabies? Que llegeixi què? Ah, val.

Desclot, Navarro, Sunyol

Miquel Desclot, Joan Navarro, Víctor Sunyol. UAB. 30/04/08.
Una píndola de la conferència:

La cantarella del nostre temps, el meu i el vostre gust, la nostra literatura: escriptor, recerca, creació. Límits, abismes, elevació.

Cal fer-nos entendre. O no.

Sunyol diu que al poeta no li interessa passejar per jardins, com feia Carner, perquè és un escalador que es juga la vida a cada pas, a cada vers. Desclot apunta que els jardins també tenen arbres alts com muntanyes per enfilar-s'hi. Com feia Carner.

Tota creació és provisional. Tot és inestable per naturalesa. La creació, la vida mateixa és un exercici de pas, una prova. Aquestes notes.

La convenció

L'espècie humana és una espècie cultural. La convenció en nosaltres arriba a una tal assimilació que els nostres caparronets lingüístics acaben per naturalitzar-la. Per això podem parlar de realisme, naturalisme i verisme en literatura sense que se'ns escapi el riure. Per això podem parlar de tantes coses sense posar-nos vermells, o plorar.

Hi ha, però, qui s'encarrega de fer evident que això que estàs llegint és cultura, artifici, convenció. Que paraula i realitat, com deia aquell, guarden la mateixa relació que xoriço i velocitat. Posen per escrit que la paraula, la realitat, el xoriço i la velocitat són realitats per elles mateixes. Brossa, n'és un. Marin Sorescu, n'és un altre.

Per això mateix diries que quan escriuen sempre se'ls ha d'escapar el riure, i al final ho acaben fent amb un somriure de Mona Lisa que no saps com acabar d'agafar.

Elogi de la llàgrima

La gent de la televisió plora molt. I el problema dels ploraners de boia fluixa és que desvirtuen la llàgrima i el seu brill, subtil, de poesia. La llàgrima fa mengívol allò que no ho era, perquè encara no era nostre. Fa física una abstracció anguniosa i cridanera com un cargol començat a salar. Parlo de la llàgrima viva, d'aquella que raja sàvia i innocent per extingir-se i deixar la sal, concreta, sobre la pell.

"Ja ho veieu", deia Maragall, "a través de quanta imperfecció i impuresa brolla la poesia humana lluitant com tot en la creació, amb el misteri del caos".

Retall: "Màgic cinema", de Brossa

Màgic cinema

Poso cigarret.
M'apropo a vosaltres
amb el mot escrit
i em faig donar foc de debò.

Vosaltres
em doneu un mocador i vet aquí
que el mocador inexplicablement
us desapareix de les mans
per trobar-se escrit en aquest
paper.

Tot seguit
poso cadira, i heus
aquí que teniu a les mans
una cadira veritable.

Finalment
jo entro al poema,
i aquí em teniu projectat
tot sencer.

El mariner

Una migdiada d'hores, en una habitació tancada i amb un sol perpendicular entrant per la claraboia a tota velocitat contra el teu cap. I la migdiada, d'hores i de somnis confusos. I despertar-se remugant alguna cosa incomprensible. Això, o vetllar un mort tota una nit, amb dues germanes més, i parlar del passat. Realitat de somieig, suggerint límits i donant forma a la dicció, a la ficció. A aquesta migdiada que tots hem fet. Vet aquí El mariner, de Pessoa.

Home i barca

Home i barca, barca i home, qui duu a qui? Aquesta és la imatge que Palau i Fabre fa servir per explicar la seva relació amb la criatura que pareix en la poesia. Invent alquímic! I aquesta criatura, que és filla de molts pares alhora, cal que sigui alletada per moltes mamelles diferents. Que mengi, que mengi, doncs, que ha de créixer.

No és d'en Palau i Fabre, sinó de Ramon Dac, però pel que fa és el mateix:

Llàgrima

T'he parit com una llàgrima.

Tant de temps que t'he tingut
al cristall de l'ull plorós.

T'he plorat, part dolorós.

L'espetec d'un esquitx mut,
el record de la teva ànima.

La memòria

Admiro la gent que té memòria. Som, essencialment, memòria. Aquest és el sentit que hi veig a Memento, la pel·lícula. L'únic que enfila al nen, l'adolescent i l'adult en el collaret del jo és la memòria. T'ho miris per on t'ho miris. Per això, jo sempre (si ens fiem de la meva memòria, és clar) he volgut ser com aquell capellanet del Roig i el negre d'Stendhal: amb una lectura gravava totes les notícies del diari i amb els anys seguia recordant-les. Ser com el capellanet, ser com la gent que té memòria, és estar aferrat a una realitat positiva. Per això els que tenen memòria em fan una terrible enveja, perquè saben trobar sentits a la vida i es coneixen més a si mateixos. Ells, la vida, flueixen.

Memento, però, també ve a dir molt gràficament que la memòria no és positiva, com la realitat dels memoriosos. La memòria es pot reescriure, i tu ja pots anar buscant el què de tot plegat...

Primer tros

Sé que el Pla era força mentider i molt lúcid - ara parlo del narrador - i per això encetaré aquest blog meu amb un retall seu: "Els llibres diuen una cosa i la vida en diu una altra de molt diferent. Els llibres ens diuen que el món, els homes, les dones són fets d'una manera. La vida ens diu que el món, els homes, les dones són fets d'una manera molt distinta".

Queda apuntat.