La convenció

L'espècie humana és una espècie cultural. La convenció en nosaltres arriba a una tal assimilació que els nostres caparronets lingüístics acaben per naturalitzar-la. Per això podem parlar de realisme, naturalisme i verisme en literatura sense que se'ns escapi el riure. Per això podem parlar de tantes coses sense posar-nos vermells, o plorar.

Hi ha, però, qui s'encarrega de fer evident que això que estàs llegint és cultura, artifici, convenció. Que paraula i realitat, com deia aquell, guarden la mateixa relació que xoriço i velocitat. Posen per escrit que la paraula, la realitat, el xoriço i la velocitat són realitats per elles mateixes. Brossa, n'és un. Marin Sorescu, n'és un altre.

Per això mateix diries que quan escriuen sempre se'ls ha d'escapar el riure, i al final ho acaben fent amb un somriure de Mona Lisa que no saps com acabar d'agafar.

Elogi de la llàgrima

La gent de la televisió plora molt. I el problema dels ploraners de boia fluixa és que desvirtuen la llàgrima i el seu brill, subtil, de poesia. La llàgrima fa mengívol allò que no ho era, perquè encara no era nostre. Fa física una abstracció anguniosa i cridanera com un cargol començat a salar. Parlo de la llàgrima viva, d'aquella que raja sàvia i innocent per extingir-se i deixar la sal, concreta, sobre la pell.

"Ja ho veieu", deia Maragall, "a través de quanta imperfecció i impuresa brolla la poesia humana lluitant com tot en la creació, amb el misteri del caos".

Retall: "Màgic cinema", de Brossa

Màgic cinema

Poso cigarret.
M'apropo a vosaltres
amb el mot escrit
i em faig donar foc de debò.

Vosaltres
em doneu un mocador i vet aquí
que el mocador inexplicablement
us desapareix de les mans
per trobar-se escrit en aquest
paper.

Tot seguit
poso cadira, i heus
aquí que teniu a les mans
una cadira veritable.

Finalment
jo entro al poema,
i aquí em teniu projectat
tot sencer.

El mariner

Una migdiada d'hores, en una habitació tancada i amb un sol perpendicular entrant per la claraboia a tota velocitat contra el teu cap. I la migdiada, d'hores i de somnis confusos. I despertar-se remugant alguna cosa incomprensible. Això, o vetllar un mort tota una nit, amb dues germanes més, i parlar del passat. Realitat de somieig, suggerint límits i donant forma a la dicció, a la ficció. A aquesta migdiada que tots hem fet. Vet aquí El mariner, de Pessoa.

Home i barca

Home i barca, barca i home, qui duu a qui? Aquesta és la imatge que Palau i Fabre fa servir per explicar la seva relació amb la criatura que pareix en la poesia. Invent alquímic! I aquesta criatura, que és filla de molts pares alhora, cal que sigui alletada per moltes mamelles diferents. Que mengi, que mengi, doncs, que ha de créixer.

No és d'en Palau i Fabre, sinó de Ramon Dac, però pel que fa és el mateix:

Llàgrima

T'he parit com una llàgrima.

Tant de temps que t'he tingut
al cristall de l'ull plorós.

T'he plorat, part dolorós.

L'espetec d'un esquitx mut,
el record de la teva ànima.

La memòria

Admiro la gent que té memòria. Som, essencialment, memòria. Aquest és el sentit que hi veig a Memento, la pel·lícula. L'únic que enfila al nen, l'adolescent i l'adult en el collaret del jo és la memòria. T'ho miris per on t'ho miris. Per això, jo sempre (si ens fiem de la meva memòria, és clar) he volgut ser com aquell capellanet del Roig i el negre d'Stendhal: amb una lectura gravava totes les notícies del diari i amb els anys seguia recordant-les. Ser com el capellanet, ser com la gent que té memòria, és estar aferrat a una realitat positiva. Per això els que tenen memòria em fan una terrible enveja, perquè saben trobar sentits a la vida i es coneixen més a si mateixos. Ells, la vida, flueixen.

Memento, però, també ve a dir molt gràficament que la memòria no és positiva, com la realitat dels memoriosos. La memòria es pot reescriure, i tu ja pots anar buscant el què de tot plegat...

Primer tros

Sé que el Pla era força mentider i molt lúcid - ara parlo del narrador - i per això encetaré aquest blog meu amb un retall seu: "Els llibres diuen una cosa i la vida en diu una altra de molt diferent. Els llibres ens diuen que el món, els homes, les dones són fets d'una manera. La vida ens diu que el món, els homes, les dones són fets d'una manera molt distinta".

Queda apuntat.