Una migdiada d'hores, en una habitació tancada i amb un sol perpendicular entrant per la claraboia a tota velocitat contra el teu cap. I la migdiada, d'hores i de somnis confusos. I despertar-se remugant alguna cosa incomprensible. Això, o vetllar un mort tota una nit, amb dues germanes més, i parlar del passat. Realitat de somieig, suggerint límits i donant forma a la dicció, a la ficció. A aquesta migdiada que tots hem fet. Vet aquí El mariner, de Pessoa.
dilluns, 21 d’abril del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada