La memòria

Admiro la gent que té memòria. Som, essencialment, memòria. Aquest és el sentit que hi veig a Memento, la pel·lícula. L'únic que enfila al nen, l'adolescent i l'adult en el collaret del jo és la memòria. T'ho miris per on t'ho miris. Per això, jo sempre (si ens fiem de la meva memòria, és clar) he volgut ser com aquell capellanet del Roig i el negre d'Stendhal: amb una lectura gravava totes les notícies del diari i amb els anys seguia recordant-les. Ser com el capellanet, ser com la gent que té memòria, és estar aferrat a una realitat positiva. Per això els que tenen memòria em fan una terrible enveja, perquè saben trobar sentits a la vida i es coneixen més a si mateixos. Ells, la vida, flueixen.

Memento, però, també ve a dir molt gràficament que la memòria no és positiva, com la realitat dels memoriosos. La memòria es pot reescriure, i tu ja pots anar buscant el què de tot plegat...