Amb Majúscules

Tu em parles amb tantes Majúscules... i jo et somric cordialment perquè sóc noucentista.

(Dins del parèntesi que forma el meu cap: tu, i jo, marejadament abocat a la O.)

Diàleg

- A vint anys s'escriu per fer-se veure. Als cinquanta, amb abnegació.

- Jo només assajo diferents papers, per si...

- Però us agrada el soroll. Als cinquanta ens horroritzen les metàfores i el decorativisme.

- Potser el soroll és només...

- Piu, piu.

- Mec, mec.

Retall: En aquesta part del món, de Guillem Simó

Ja comença a ser hora de distingir escrupolosament entre la meva literatura i la resta del món. Entre el caos ingovernable i efímer de la vida i l'obra harmònica.
El panorama humà és bàsicament lleig. Hi predomina el desert i la decrepitud. Només se'n salva un racó misteriós del meu esperit, algun cos gràcil d'adolescent, algun paratge fúlgid. L'única comesa sensata fóra la d'embellir i ordenar la meva ànima, de romandre pur enmig de la lletgesa. Algú dirà que això és com esperar el gran cataclisme sota un paraigua, però jo dic que això és simplement fer memòria. Recordar l'essencial.

Petita crònica

Arribem un quart d'hora tard. L'amo de l'hOriginal ens diu que no s'hi cap i sortim a fora deprimits. Algú coneix la porta del darrere. A l'intèrfon una noia es fa passar pel carter, i cinc, deu, quinze persones fem entrada a un passadís estrany. Piquem amb els punys una planxa metàl·lica, que s'obre, i en surt una cara amb un dit als llavis. La multitud es barreja líquidament amb la multitud. Poc fum. Seiem a terra, a les taules, quedem drets. El recital s'allarga. Marxem, i quedem dos. Al tren trobem el Baltasar Porcel, que parla d'Antígona, i dos nois que festegen pedestrament una guiri. Ja eren guspires de la Pedra Foguera.

Flors del Calvari

A les penes, punyalades. Agafa la teva Creu, dóna una estirada al travesser, posa els claus com a clavies d'or i tensa-hi les cordes dels neguits, martiris i plors. I amb aquesta Arpa, parla de la Pàtria a l'exilat.

A les penes, poesia.

Madame Bovary

Madame Bovary és una gran novel·la. La vaig acabar al vàter de l'habitació que els meus pares van llogar a Eslovènia. La llum era molt blanca, l'habitació estreta i la tassa de fusta clara. Al vespre vam menjar un isard caçat per a nosaltres i la mestressa de la casa ens va regalar un plat també de fusta clara.

Ai las!

Al Quadern de Ramon Dac llegeixo el següent:

"De tots els haikus que he fet, el que més m'agrada va ser parit deforme fa força temps. Va néixer per ser condemnat al fons del calaix. Malgrat tot, el poema hi és i crida.

Còdols decantats
cap al fons de la teva
concèntrica por."

Ai las!

A ganivetades

Per escriure un relat tràgic, diu en Piti Espanyol, necessites un ganivet de punta afilada, que penetri l'albergínia per efecte d'una pressió continuada; per escriure un relat còmic, en canvi, necessites el ganivet del pa, ple de serres i erres, que talli a batzegades. Suposo que la literatura pornogràfica també necessita aquest segon ganivet. L'ametlla, per exemple, darrere l'anècdota del viatge iniciàtic d'una musulmana per via vaginal, ofereix escenes de sexe una darrere l'altra amb petits descansos argumentals.

No sé si aquestes ganivetades tràgiques i còmiques funcionen més enllà de la frontera literària.

Rellegeixo el meu "Primer tros" i paro aquí.

Paisatges

El paisatge, per se, no em diu res. Per això m'avorreixo tant mentre llegeixo les descripcions que Manent fa de Viladrau a El vel de maia. Quan ja he acabat el dietari, però, en veig el conjunt i torno a pensar si m'agraden o no. I potser sí. M'avorreixen els paisatges de farciment, però estimo el record del Montseny després d'aquella excursió, de Shanghai des del vaixell i els quadres d'en Carnicer per a burgesets al Casino de Puigcerdà. El record, com els quadres, és forma. I sí, que ben trobat el paisatge de Viladrau!

Retall: Manifest de la sopa d'all, d'Albert Mestres

Manifest de la sopa d'all

Per als poetes del meu temps la poesia és un enfilall d'eu-
femismes per no dir les coses pel seu nom. Ens volen fer em-
passar els seus pets en forma d'un confidencialisme decandit
d'una grisor uniforme o d'un dogmatisme avantguardista epi-
gonal, tots dos igualment soporífers.
Els poemes no són confessionaris.
Els lectors no som capellans.
Els poemes són objectes d'art. Cada poema és un objecte
independent.
Poesia és hibridació.
La poesia ha de ser impura.
La poesia impura no té manies. La poesia impura es riu del
mort i de qui el vetlla. La poesia impura se serveix igualment
de la bateria avantguardista com del classicisme carrincló.
Tots els mitjans són bons per a la poesia impura.
En una mateixa obra poden concórrer mitjans estètics di-
ferents.
La impuresa dels mitjans estructura la impuresa de les
obres.
D'aquí es desprèn la impuresa de l'estètica.
La poesia impura no reivindica cap llenguatge estètic.

L'antologia

Hi ha qui parla de l'antologia com del gènere de la disculpa. Es diu que quan obrim una antologia topem d'entrada amb una presentació on hi ha l'antòleg agenollat i clamant misericòrdia. Altrament, hi és d'esquena saludant-nos amb el putu dit del mig. Són dues cares diferents per fer a la mare després d'una malifeta.

El mateix que s'inventa això del gènere de la disculpa, un tal J.M. Marrero, també diu que la nostra vida no és sinó una infinitat d'antologies. Que la tendenciositat és universal i inevitable perquè no tenim la omnisciència i s'ha de triar.

Que som retalls d'aquí i trossos d'allà.

Versos

Enric Casasses esmenta a El poble del costat el teorema de Gödel: tot sistema lògic o matemàtic té buits, esquerdes, zones fosques. La perfecció no existeix ni en el llenguatge de la precisió. La realitat no pot ser plenament abastada, reduïda, entesa. Ja ho sabies? Que llegeixi què? Ah, val.

Desclot, Navarro, Sunyol

Miquel Desclot, Joan Navarro, Víctor Sunyol. UAB. 30/04/08.
Una píndola de la conferència:

La cantarella del nostre temps, el meu i el vostre gust, la nostra literatura: escriptor, recerca, creació. Límits, abismes, elevació.

Cal fer-nos entendre. O no.

Sunyol diu que al poeta no li interessa passejar per jardins, com feia Carner, perquè és un escalador que es juga la vida a cada pas, a cada vers. Desclot apunta que els jardins també tenen arbres alts com muntanyes per enfilar-s'hi. Com feia Carner.

Tota creació és provisional. Tot és inestable per naturalesa. La creació, la vida mateixa és un exercici de pas, una prova. Aquestes notes.